El mateix dia que vam arribar a València, en fer-se fosc, van sonar les sirenes: la ciutat va ser bombardejada. Quina recepció… A Marinello i a mi ens havien instal·lat en la mateixa habitació de l’hotel, un hotel que estava situat en el carrer, molt valencià, de la Pau. Ens vam afanyar a vestir-nos, perquè algú ens va tocar a la porta mentre cridava “Al refugi, al refugi!”. Quan vam eixir, ens vam adonar que la gent corria en una mateixa direcció, la qual cosa ens va fer pensar que el refugi, com així va ser, es trobava allà. Entrem immediatament, i l’espectacle que se’ns va oferir no era dels més tranquil·litzadors. Sobretot, cridaven dolorosament l’atenció els xiquets menors, estretits compulsivament per les mares. Al cap d’una estona —en este cas, podia haver sigut una hora— van sonar les sirenes novament, la qual cosa volia dir que el perill havia cessat. A la matinada les sirenes van tornar a sonar i es va repetir l’espectacle, només que en condicions més modestes, perquè sens dubte la gent tenia més son que a la vesprada. Mentre l’alarma va durar, es van sentir els tirs dels antiaeris i, amb intervals regulars i profunds, els de les bombes feixistes.»